Quan tenia sis anys, una vegada vaig veure un dibuix magnífic en un llibre sobre la selva verge que es deia Històries viscudes. Representava una boa empassant-se una fera. Aquí teniu la còpia del dibuix.
El llibre deia: “Les boes s’empassen la presa tota sencera, sense mastegar. Després no es poden moure i dormen durant els sis mesos de la digestió.”
Hi vaig rumiar molt, aleshores, en les aventures de la selva i, per la meva banda, amb un llapis de color, vaig fer el meu primer dibuix. El meu dibuix número 1. Era així:
Vaig ensenyar la meva obra mestra a les persones grans i els vaig preguntar si el dibuix els feia por. Em van respondre: “¿Per què hauria de fer por un barret?”
El meu dibuix no representava un barret. Representava una boa que digeria un elefant. Aleshores vaig dibuixar l’interior de la boa, perquè les persones grans ho poguessin entendre. Sempre necessiten explicacions. El meu dibuix número 2 era així:
Les persones grans em van aconsellar que deixés estar els dibuixos de boes obertes i tancades i que més valia que m’interessés per la geografia, la història, el càlcul i la gramàtica. Així va ser que vaig abandonar a l’edat de sis anys una magnífica carrera de pintor. M’havia desanimat el fracàs del dibuix número 1 i del dibuix número 2. Les persones grans no entenen mai res, totes soles, i per als nens és molt pesat haver-los de donar sempre explicacions i més explicacions.
Per això vaig haver d’escollir un altre ofici i vaig aprendre a pilotar avions. He volat una mica per tot el món. I la geografia, és veritat, m’ha servit molt. Sabia distingir, al primer cop d’ull, la Xina d’Arizona. És molt útil, si t’has perdut durant la nit.
D’aquesta manera, al llarg de la vida, he tingut una pila de contactes amb una pila de gent seriosa. He viscut molt entre les persones grans. Les he vistes de molt a prop. Això no ha fet millorar gaire la meva opinió.
Quan en trobava una que em semblava una mica lúcida, hi feia l’experiment del dibuix número 1, que sempre he conservat. Volia saber si era realment comprensiva. Però sempre em responia: “És un barret.” Aleshores ja no li parlava ni de boes, ni de selves verges, ni d’estrelles. Em posava al seu nivell. Li parlava de bridge, de golf, de política i de corbates. I la persona gran estava ben contenta d’haver conegut un home tan assenyat.
Antoine de Saint-Exupéry
sortim 